Les fractures en els animals domèstics

Les caigudes o els atropellaments són les principals causes de fractures als ossos de les nostres mascotes, tot i que entre els gats són més habituals les fractures per caigudes… serà que pensen que realment tenen set vides.

Les fractures poden provocar molt dolor, però les molèsties i els riscos dependran del tipus de fractura i el seu abast. Això sí, totes les fractures són greus i han de ser tractades per un especialista.
Si l’animal s’ha fet mal en un os de la pota, en general no deixarà caure pes sobre l’extremitat fracturada. És cert que amb un esquinç o un dany menor, podrà posar la pota terra lleument, però amb una fractura no podrà caminar, per això és important que portem el nostre gos o gat a una clínica veterinària perquè li facin un diagnòstic com més aviat millor.

Tipus de fractures
Els tipus de fractures o trencaments dels ossos es descriuen amb una terminologia més aviat complicada. Bàsicament, ens referim a les fractures no només segons el nom de l’os trencat sinó també per les característiques de la mateixa fractura. Hi ha quatre grups de fractures més comuns:

  • Fractures tancades: l’os està fracturat, però la fractura no sobresurt a l’exterior. De vegades només cal immobilitzar la fractura, però si això no es pot fer des de fora amb un embenat o enguixant la zona, aleshores s’haurà de fer una cirurgia per tal d’implantar plaques, cargols d’acer o altres elements que immobilitzin internament.
  • Fractures obertes: són aquelles en què l’os trencat sobresurt a través de la pell i està exposat a l’exterior. Les fractures obertes tenen més risc per una possible infecció. En aquests casos, a més, la recuperació és més llarga i és necessària una intervenció.
  • Fractura epifisària: és la més habitual en animals joves i en creixement. Afecta l’extrem de l’os (plaques de creixement o plaques epifisàries). Aquestes àrees de creixement són riques en cèl·lules no calcificades immadures, que formen una zona tova i també més feble de l’os, i és per això que es fractura més fàcilment. Els extrems del fèmur i l’húmer són molt propensos a aquest tipus de fractura .
  • Fractures en tija verda: són petites esquerdes al cos de l’os, però no el deixen completament trencat. També són més habitual en animals joves.Aquests tres primers tipus es poden classificar, a més a més, per si són fractures simples (l’os es trenca en només dos o tres parts) o picats (es trenca en molts trossos).

Quin és el tractament
Com en el cas de les persones, es fan servir fèrules, guixos, plaques i cargols d’acer per realinear l’os i permetre la cicatrització. El tractament depèn del tipus de fractura, l’edat de l’animal i de quin és l’os trencat. Per exemple, les fractures obertes, en què el risc d’infecció és alt són tractades de manera diferent que les fractures tancades. De vegades, només caldrà immobilitzar, i altres, si la fractura és més greus, potser caldrà una intervenció quirúrgica. En qualsevol cas, com passa també amb les persones, s’hauran de fer radiografies per veure exactament el tipus de fractura. I, finalment, l’avaluació del veterinari determinarà el tractament més adequat.

La recuperació
El temps de recuperació pot variar molt en funció del tipus de fractura i també es complica la recuperació si es tracta d’una fractura antiga, ja que aleshores ja ha començat el procés d’ossificació o soldadura.
L’edat és un factor decisiu: els cadells es poden curar en tan sols cinc setmanes gràcies a la capacitat més gran d’ossificar. Per tant, una fractura en un cadell podria ser tractada amb un embenat i, en canvi, per a la mateixa fractura en un gos geriàtric pot ser necessària una fixació quirúrgica i en aquest cas pot tardar a ossificar dotze setmanes o més.

0 respostes

Deixa una resposta

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *